Des de l’inici de la temporada estiuenca ja han mort 15 persones a les platges catalanes
Dades del passat 4 d'agost

Amb la mort d’un home de 45 anys el dissabte 3 d'agost a Cadaqués, ja són quinze les persones que s’han ofegat a les platges catalanes des que va començar la campanya d’estiu el 15 de juny; divuit si se sumen les tres que es van produir entre l’abril i el maig. Una xifra que iguala el nombre de persones ofegades al mar entre el 15 de juny i el 15 de setembre de l’any passat. “La tendència d’aquest estiu és dolenta, però no vol dir que estiguem pitjor que altres anys. Cada estiu s’acaba amb una xifra semblant: una vintena d’ofegaments”, indica la cap del servei de gestió d’emergències, Montse Font. Segons dades de Protecció Civil, el 2017 van morir al mar 22 persones; el 2016, 20, i el 2015, 21. Ara bé, des de la UGT reclamen que s’augmenti el nombre de platges vigilades perquè “la majoria dels ofegaments es donen quan no hi ha socorrista”.

Les dades del 2019 mostren que el juliol ha estat un mes negre, amb deu morts per ofegament a la platja, la pitjor xifra registrada en aquest mes des del 2015, quan van morir onze persones. El juliol del 2016 es va produir un sol cas; el 2017, vuit i el 2018, sis. Una tendència negativa del nombre d’ofegats que també s’ha donat a nivell estatal. El mes passat van morir 94 banyistes a Espanya, el que representa un 56% més que en el mateix període del 2018, i que situa el juliol com el mes amb més morts per ofegament dels darrers dos anys; segons dades de la Reial Federació Espanyola de Salvament i Socorrisme.

Malgrat les xifres negatives, Montse Font subratlla que també s’ha de tenir en compte que ha crescut el nombre de rescats al mar amb desenllaç feliç: “Cada any hi ha uns 2.500 rescats i un percentatge altíssim s’acaben salvant”.

Afeccions al mig del mar

Pel que fa al perfil de les víctimes, de les divuit persones que han mort ofegades el 2019, dotze eren homes, cinc dones i una menor d’edat, i gairebé tots (catorze) tenien més de 50 anys. “A Catalunya, la majoria dels ofegaments estan provocats per patologies prèvies que patien les víctimes, que solen ser majors de 65 anys” assenyala la cap d’emergències, que recorda que és important que la gent “no es banyi, si no es troba bé” perquè, de vegades, “es maregen o tenen dolors al mig del mar i s’ofeguen”. En el cas de les víctimes d’entre 40 i 60 anys, Font ho atribueix al fet que “de vegades la persona creu que el cos pot aguantar, però es queda sense forces i no pot més”.

El municipi que més ofegaments acumula aquest 2019 és Roses (Alt Empordà) amb quatre víctimes, seguit de Cambrils (Baix Camp) i l’Escala (Alt Empordà), amb dues cadascun. “Ha sigut mala sort, però també s’ha de tenir en compte que, cada estiu, la població del municipi (20.000 habitants) es multiplica per cinc, i la gran majoria d’incidents al mar no acaben malament” afirma l’alcaldessa de Roses, Montse Mindan, que també atribueix a malalties prèvies la majoria d’ofegaments. “No és que no sàpiguen nedar, és que tenen un atac de cor al mig del mar i s’ofeguen”.

En aquest municipi totes les platges urbanes compten amb vigilància, però no les cales. “Cada any invertim més de 260.000 euros en el servei de salvament, però encara que tinguéssim vigilància les 24 hores, no podries evitar totes les morts”, reconeix l’alcaldessa. Amb les dades del 2019 a la mà, la majoria de les víctimes per ofegament estaven en platges sense un servei de salvament actiu. Dels quinze ofegats de l’estiu, sis estaven en platges sense vigilància, en tres casos no havia començat el servei o ja havia finalitzat, i en sis sí que hi havia un socorrista. Pel que fa a les banderes que avisen de l’estat del mar, segons les dades disponibles, en tres casos onejava la verda, en tres més la groga i en un la vermella.

Sense regulació clara

Segons dades de la UGT, a Catalunya hi ha 1.200 socorristes, però en falten uns 300 més. “De les 354 platges catalanes, 126 no estan vigilades, i a tots els municipis falten socorristes. No pot ser que una destinació turística com Catalunya es regeixi per una llei del 1972 que només diu que els ajuntaments han de garantir la seguretat a les platges”, critica el delegat de la UGT, Carlos Parra. A diferència de les Canàries o Balears, a Catalunya no hi ha un decret autonòmic que reguli el nombre mínim de socorristes, ni l’horari o els mesos que han de treballar. A més, Parra lamenta que molts municipis no tenen prou recursos per contractar més personal o més hores de servei. “I en moltes poblacions, et trobes que a les cinc de la tarda, amb la platja plena, el socorrista ha finalitzat la seva jornada i marxa”, explica el portaveu, que també recalca que són un factor clau per garantir la seguretat dels banyistes. “La majoria dels rescats al mar són per les corrents, però sobretot fem una tasca de prevenció molt important: evitem molts ofegaments i accidents cada dia”.

Font: Ara