Catalunya suma 23 morts aquesta temporada i està a una del rècord del 2012, segons Protecció Civil

Al maig ja s’advertia que aquesta seria una temporada d’alt risc per falta de socorristes. Almenys, així ho pronosticava AECSA (Associació d’Empreses Catalanas de Socorrisme Aquàtic) i, vist això, no anava del tot desencaminada, ja que pocs estius van acabar amb tants ofegats com aquest: amb 23 morts fins ara i sense haver acabat encara la temporada, que va del 15 de juny al 15 de setembre.

El cas més recent, el d’una dona de 68 anys que es va ofegar dimecres passat a la platja de Roses, a l’Alt Empordà, on sí que hi havia servei de vigilància tot i que en aquell temps havia finalitzat ja el seu torn.

Amb un sol ofegament més en les pròximes dues setmanes, aquest any assoliria el rècord registrat en el 2012 –24 morts al finalitzar l’estiu–, tot i que el Departament d’Interior explica que la informació d’aquella temporada és aproximada, ja que els incidents es van començar a comptabilitzar amb més rigor fa un lustre.

Segona en el 'rànquing'

I hi ha altres dades reveladores: segons la informació que maneja Protecció Civil, sis de les 23 víctimes que el mar ha causat aquest estiu a Catalunya es banyaven en platges no vigilades. Una xifra que ascendeix a 10 si comptem els ofegaments fora de l’horari del servei de vigilància, com en el cas de Roses.

L’Informe Nacional d’Ofegaments realitzat per la Federació Espanyola de Salvament i Socorrisme situa Catalunya, a més, com la segona comunitat autònoma amb més nombre d’ofegats fins al 15 d’agost passat, únicament superada per la Comunitat Valenciana i seguida d’Andalusia, amb més superfície de platja.

En total, hi ha 352 platges a Catalunya –podent "escapar-se alguna cala" de la que les institucions no tinguin constància–, de les quals 230 compten amb serveis de vigilància mentre que les 122 restants, no. ¿Sota quin criteri es decideix que unes platges han de tenir vigilància i d’altres no? Segons la cap del Servei de Gestió d’Emergències de la Generalitat, Montse Font, la decisió depèn únicament dels ajuntaments de cada localitat.

"En funció del pressupost decideixen a quines cales instal·lar serveis de vigilància. No totes les costes són iguals, algunes tenen més afluència de turistes, mentre que d’altres solen ser d’ús local, per la qual cosa fer un repartiment de socorristes per metre quadrat tampoc seria del tot efectiu," aclareix Font.

Falten 300 socorristes

La distribució dels punts de vigilància a les platges queda, per tant, en mans de cada consistori. I després, generalment deleguen la seva gestió en l’empresa de salvament contractada. No obstant, socorristes com Carlos Parra –portaveu del sindicat Sos Socorristes, que associa més de 500 vigilants de les costes catalanes–, creuen que aquests criteris podrien millorar-se coordinant el seu treball amb el Departament d’Interior i "realitzant reunions conjuntes a l’hivern per millorar els protocols de seguretat".

Segons UGT, a Catalunya hi hauria d’haver uns 300 socorristes més per garantir aquesta seguretat. Aquesta xifra, avalada per Sos Socorristes, s’ha estimat tenint en compte, d’una banda, les platges amb menor nombre d’efectius i, de l’altra, les de més afluència, ja que no hi ha cap llei que determini com s’han de distribuir els vigilants al litoral. I aquí entra en joc una de les principals reivindicacions dels socorristes.

"No ens considerem treballadors de l’esport"

"A l’Administració ningú li exigeix quants treballadors hi ha d’haver a la platja, però un socorrista podria haver d’anar a declarar a judici si algú es mor o té un accident", explicava fa uns mesos Nicolás Migueiz, coordinador de socorristes a les platges de Catalunya i membre, igual com Parra, de Sos Socorristes.

Tot i que Migueiz se subscriu a la idea que no totes les platges són iguals i és complex decidir quin criteri seguir per establir serveis de vigilància –com assenyalava la cap del Servei de Gestió d’Emergències–, sí que considera que “si en una platja deixes que hi hagi xiringuitos i activitats nàutiques, estàs convidant la gent a venir, i no s’entén que no acompanyis aquesta oferta de lleure amb un servei de vigilància. A les piscines públiques, per exemple, si no hi ha socorrista directament no s’obre, per molt poca gent que hi vagi”.

Llarg camí cap a un conveni autonòmic vinculant

A Catalunya, el servei de socorrisme està coordinat pel Departament d’Esports, en lloc de pel d’Interior, com sí que passa en altres comunitats com Galícia. Els socorristes han criticat aquesta decisió en nombroses ocasions, i així ho van manifestar per carta al titular d’aquesta última conselleria, Miquel Buch, el 6 d’agost de l’any passat. "No ens considerem treballadors de l’esport" Entenem la relació, però el nostre treball és prevenir accidents", afirma Migueiz.

La solució, a ulls de Carlos Parra, estaria més a prop amb un conveni autonòmic vinculant que reguli el seu treball en la comunitat, ja que es regeixen per una normativa estatal sobre activitats "esportives" que inclou socorristes en el mateix grup –tot i que en diferents categories– que monitors de sala i activitats, coordinadors de 'fitnes’ o personal de manteniment.

El treball més essencial és també el més oblidat

Més de 900 rescats, 5.862 assistències, 6.623 atencions per picada de medusa i aproximadament 21.000 d’altres activitats preventives van ser realitzats per socorristes i serveis d’emergències l’estiu passat, segons les dades que el Servei de Gestió d’Emergèncias recopila al finalitzar cada temporada estival. "Per a mi, són els seus grans assoliments més desconeguts", reflexiona Font. “El 80% del nostre treball és preventiu. Alertar de mals hàbits a la platja, procurar el corrent... Quan res passa, ningú ho valora. Però aquesta és la gran importància de tenir socorristes a la platja”, recorda Migueiz. A un estiu, l’equip de socorristes realitza de mitjana entre 1.000 i 1.500 rescats aquàtics, segons expliquen des del Servei de Gestió d’Emergències. Un treball "fonamental" que, per a Font, no sempre és valorat pels usuaris de platja. En ocasions, els banyistes defugen fins i tot de seguir els consells dels socorristes, els que de vegades poden enfrontar-se a delictes com el d’omissió de socors, lesió i fins i tot homicidi imprudent. En cas d’haver-hi bandera vermella la responsabilitat recau, en canvi, en el banyista.

Font: Elperiódico