El sector demana una normativa que reguli la vigilància, que depèn dels municipis
Una de cada quatre platges catalanes no té servei de socorrisme. La llei que regula el sector, que data del 1972, no obliga els ajuntaments a disposar d'aquesta figura de vigilància al litoral, que si s'exigeix a les piscines d'ús públic. Municipis costaners com Cadaqués, Colera o Portbou, a la Costa Brava; Sant Pere de Ribes, a la costa del Garraf, o Sant Jaume d'Enveja, a les Terres de l'Ebre, no tenen vigilància a totes les platges ja sigui per manca de recursos econòmics, per un escàs ús dels seus sorrals o per comptar amb platges de molt difícil accés. La llei els empara.
“Queda a criteri del consumidor, depèn de la bona voluntat de cada Ajuntament i de la seva experiència prèvia amb la xifra d'ofegats que hagi tingut en anys anteriors, alguns ho fan més o menys bé i d'altres tenen un servei que estressa el treballador, amb un sol lloc de vigilància per quilòmetre de platja”, expliquen des de la plataforma Sos Socorristas, impulsada per UGT. Aquest estiu, uns 1.200 professionals controlen el litoral català, una xifra insuficient segons el sector, que creu que caldrien un mínim de 300 més.
La meitat dels professionals provenen d'altres punts d'Espanya o d'altres països, la majoria de Sud-amèrica que vénen a fer temporada. És un sector low cost, la gent aquí no vol treballar en aquest camp. Els baixos sous, jornades en ocasions maratonianes i un esforç més gran per treure's el títol explicarien la caiguda d'alumnes interessats a cursar els estudis.
Una dada: a la prova de selecció per cursar el cicle de grau mitjà de salvament aquàtic de quatre instituts només es van presentar 30 candidats en total. El 80% de places van quedar vacants. “Des que el 2015 va canviar el sistema de formació a Catalunya, el descens ha estat notable; abans feien un curs ràpid i senzill que podien compaginar amb els seus estudis, ara han de fer 700 hores. Qui estudia set mesos per després només poder treballar dos mesos i mig?”, reflexiona Johnny Acevedo, president de l'Associació d'Empreses Catalanes de Salvament (Aecsa)
A la manca de professionals, se li afegeix també la manca de regulació. Fa anys que el col·lectiu reclama una normativa autonòmica de mínims, de compliment obligat, que estipuli, per exemple, els punts de vigilància que ha de tenir cada platja en funció de la seva perillositat i densitat, la xifra d'efectius idònia, la durada del servei, l'horari o els mitjans tècnics que ha de precisar cada professional. El 2020, la Generalitat juntament amb els sindicats, entitats municipals, empresarials i del tercer sector van crear un document de bones pràctiques en la contractació del servei de socorrisme a les platges dirigit a ajuntaments.
Per posar només un exemple, a les platges més concorregudes, el text estipulava un punt de vigilància com a màxim cada 400 metres, un lloc de primers auxilis que garanteixi un temps inferior de resposta als quatre minuts, una embarcació d'auxili... A les platges de risc mitjà, aquelles en què una persona pot disposar d'una superfície dentre 10 m2 i 60 m2, s'insta a tenir un punt de vigilància cada 800 metres.
Però aquest codi no és obligatori complir-lo, la regulació milloraria la qualitat del servei, La majoria d'ajuntaments no es doten d'uns recursos per oferir un servei de qualitat. Un servei que consideren que els consistoris haurien d'oferir molt abans que ho fan habitualment. El canvi climàtic ens està portant més onades de calor i cada cop més aviat com la del juny: el resultat és que teníem platges plenes i sense socorristes ja que la majoria no comencen fins al pont de Sant Joan.
Alguns ajuntaments com Tossa de Mar, Lloret de Mar o Sitges, per citar-ne alguns, han allargat la temporada fins al 15 d'octubre en algunes de les platges. Al municipi de la costa del Garraf la vigilància va arrencar per Setmana Santa. Aquest any abans del 15 de juny havien mort cinc persones a les platges i des de començament d'estiu, tretze han perdut la vida en aquest mitjà. Deu ho van fer a platges vigilades i d'ells, set quan onejava bandera verda.
S'estima que un 15% de les morts al medi aquàtic són inevitables, o sigui s'haurien produït a casa o al carrer. Si multipliquessin o tripliquessin els professionals, la xifra es reduiria de forma dràstica”.
Els últims set anys, entre el 2015 i el 2021, s'han ofegat, de mitjana, al litoral català un total de 22 persones.
