La hipotèrmia és una disminució de la temperatura central del cos per sota dels 35 °C. Aquesta condició altera de manera profunda el metabolisme cel·lular, les funcions neurològiques i l’activitat elèctrica del cor. Quan la temperatura baixa de forma progressiva cap a valors inferiors als 30 °C, augmenta de manera significativa el risc d’arítmies greus, fibril·lació ventricular i, finalment, parada cardíaca. La reanimació en aquest context és complexa, però presenta un element diferenciador respecte a altres etiologies: les baixes temperatures poden tenir un efecte protector sobre el cervell, i per tant el pronòstic pot ser sorprenentment favorable si la víctima és reescalfada de manera correcta i sostinguda.
Fisiopatologia de la hipotèrmia i efectes sobre el sistema cardiovascular
Quan la temperatura corporal disminueix, es produeixen alteracions en cascada. Bradicàrdia, reducció del volum minut, vasoconstricció perifèrica i disminució del consum d’oxigen. A temperatures per sota de 32 °C, el cor és particularment vulnerable a arítmies. A mesura que s’aproxima als 28–30 °C, la fibril·lació ventricular i l’activitat elèctrica sense pols esdevenen més probables. Per sota dels 24–25 °C, és freqüent l’asistòlia.
Aquesta depressió global del metabolisme fa que les necessitats d’oxigen cerebral disminueixin dràsticament, i això explica per què persones en parada per hipotèrmia han pogut recuperar-se sense seqüeles greus després de reanimacions prolongades.
T'interessa: Primers auxilis: Exposició al fred
Avaluació inicial i criteris diagnòstics
Davant una víctima en hipotèrmia greu, l’avaluació ha de ser acurada. Els moviments han de ser mínims, ja que fins i tot un estímul mecànic pot desencadenar arítmies malignes. La temperatura central s’ha de mesurar idealment amb sonda esofàgica o rectal profunda per obtenir un valor fiable.
Una persona en parada cardíaca per hipotèrmia pot presentar signes vitals gairebé imperceptibles. Respiració molt lenta, pols dèbil o difícil de detectar i rigidesa per la mateixa temperatura baixa. Per tant, és fonamental dedicar temps suficient a la valoració del pols (fins a 60 segons).
Suport vital bàsic i avançat en hipotèrmia
Compressions toràciques i ventilació
Si no hi ha signes de vida, s’ha d’iniciar RCP immediatament. Les compressions es fan igual que en qualsevol altra parada, a 100–120 per minut. La hipòxia és freqüent en els accidents per fred (submersió, vent, neu), per tant la ventilació és prioritària.
Desfibril·lació
La desfibril·lació pot ser menys efectiva per sota dels 30 °C. Es recomana
• Si hi ha fibril·lació ventricular, aplicar una descàrrega.
• Si no hi ha resposta, esperar a reescalfar per sobre de 30 °C abans d’intentar descàrregues repetides.
Fàrmacs
L’ús d’adrenalina i altres fàrmacs és controvertit a temperatures molt baixes. Per sota de 30 °C, el metabolisme hepàtic és insuficient i els medicaments poden acumular-se fins a nivells tòxics quan el pacient es reescalfa. Per això
• S’aconsella limitar o evitar l’administració fins que el pacient superi els 30 °C.
• Entre 30 °C i 35 °C, ampliar els intervals entre dosis.
T'interessa: Fer RCP només amb les mans duplica les possibilitats de supervivència
Estratègies de reescalfament
El component crític en la reanimació és el reescalfament adequat. Les tècniques es classifiquen en:
Reescalfament passiu extern. Indicat en hipotèrmies moderades
• Mantes tèrmiques, entorn càlid, retirada de roba mullada.
• S’aprofita la producció de calor pròpia del pacient.
Reescalfament actiu extern. Útil en hipotèrmia greu però amb circulació
• Aire calent forçat.
• Mantes elèctriques.
• Bosses d’aigua calenta col·locades en zones centrals (axil·les, engonals).
Reescalfament actiu intern (invasor). És la tècnica d’elecció en parada cardíaca per hipotèrmia
• Fluids intravenosos escalfats a 40–42 °C.
• Rentats peritoneals o toràcics amb solució escalfada.
• Oxigen humidificat calent.
• Tècniques extracorpòries com ECMO o bypass cardiopulmonar, considerades el “gold standard” perquè reescalfen de manera ràpida i proporcionen circulació i oxigenació.
Els centres amb ECMO han demostrat supervivències excel·lents fins i tot en pacients amb temperatures extremadament baixes i temps prolongats en parada.
Pronòstic i criteris de continuïtat o cessament de la reanimació
La regla fonamental és clara. En hipotèrmia, la reanimació s’ha de mantenir fins que el pacient arribi com a mínim als 32–34 °C, tret que existeixin lesions incompatibles amb la vida. Això implica que les maniobres poden ser molt més prolongades que en situacions normotèrmiques.
Els factors que indiquen un millor pronòstic inclouen
• Joventut i absència de malalties prèvies.
• Submersió en aigua freda però neta.
• Inici ràpid de maniobres de reanimació.
• Accés precoç a ECMO.
Resumint, la parada cardíaca per hipotèrmia constitueix una situació clínica singular: potencialment mortal, però amb opcions de supervivència insospitades si s’aplica un maneig adequat. El reescalfament controlat, la reanimació persistent i l’accés a tècniques extracorpòries transformen el que seria una parada irreversible en altres contextos en un escenari amb possibilitats reals de recuperació neurològica plena. Per això, la formació específica i la coordinació amb centres capacitats són essencials per millorar els resultats en aquest tipus de pacients.